CUENTO L'HOME QUE PLANTAVA ARBRES (por Jean Giono)

Un relat ple de sensibilitat que és un cant al desinterès i a la generositat i que exalta l'enorme valor que hi ha en un acte tan senzill com és plantar un arbre.

En una erma comarca de Provença, un home solitari planta centenars de milers d'arbres i transforma en un paradís ple de vida el que abans era una regió inhòspita i gairebé deshabitada. És la història de Elzéard Bouffier, un personatge inoblidable pel seu desinterès, per la seva enorme generositat i per deixar petjada a la terra sense anhelar recompensa alguna. Jean Giono, un dels escriptors francesos més importants d'aquest segle (XX), va crear el personatge de Bouffier per “fer que la gent estimés els arbres, per ser més exacte, fer que estimin el plantar arbres”. En la seva obra encoratja una comunió amb el silenciós món de les plantes, que purifica i renova la terra que ens envolta, ens reconforta i ens reconcilia.

Perquè un personatge manifesti les seves més excepcionals qualitats, cal tenir la fortuna de poder observar la seva actuació al llarg de molts anys. Si aquesta actuació està desproveïda de tot egoisme, si obeeix a una generositat sense igual, si és del tot cert que no abriga un afany de recompensa i que, per afegiment, ha deixat una petjada palesa sobre la faç de la terra, llavors no cap error algun.

Farà cosa de quaranta anys, vaig fer un llarg viatge a peu per unes muntanyes poc freqüentades per turistes, situats en aquesta antiga regió on els Alps s'endinsen en la Provença. En els temps en què vaig comprendre la meva caminada a través d'aquells paratges despoblats, tot era terra erma i descolorida. res creixia en ella excepte l'espígol.

Creuava la comarca per la seva banda més ampla i, després de tres dies de camí, em vaig trobar enmig de la més absoluta desolació. Vaig acampar al costat de les ruïnes d'un poble abandonat. M'havia quedat sense aigua el dia abans i precisava trobar més.

Encara que assolades, aquelles cases, arraïmades com un rusc de vespes vell, indicaven que una vegada va haver d'haver-hi allà una font o un pou. Font hi havia, en efecte, però seca. Les cinc o sis cases sense sostre, rosegades pel vent i la pluja, i la minúscula capella amb el campanar mig derruït, s'aixecaven com les cases i capelles dels pobles habitats, mes tot signe de vida s'hi havia esfumat.

Feia un bell dia de juny, radiant sota el sol, però sobre aquella terra exposada, el vent, a la part alta del cel, bufava amb una insuportable ferocitat. Rugia entre els esquelets de les cases com lleó defensant el seu menjar. Vaig haver de traslladar el campament.
Després de cinc hores de marxa, seguia sense trobar ni una gota d'aigua i res encoratjava l'esperança de trobar-la. En tots costats la mateixa sequedat, els mateixos matolls. Vaig encertar a albirar a la llunyania una petita silueta negra, alçada, que vaig prendre pel tronc d'un arbre solitari. En qualsevol cas, em vaig encaminar cap a ella. Va resultar ser un pastor. Trenta ovelles jeien als seus peus sobre la terra socarrada.
Em va donar a beure de la seva carabassa i, poc després, em va portar al seu estatge, en un plec de la plana. Es proveïa d'aigua (un aigua excel·lent) d'un pou natural molt profund sobre el qual havia disposat una corriola rudimentària.

Era home de poques paraules. Així és com són els qui viuen en solitud, però es notava que estava segur de si mateix, amb un convenciment absolut. Una cosa inesperada en aquells camps. No vivia en una cabanya, sinó en una casa de pedra que donava fe dels esforços realitzats per reformar la ruïna que havia trobat allà a la seva arribada. La teulada era forta i ferma. El vent contra les reixes produïa un murmuri com el del mar a la riba.

Estava tot ordenat, els plats, nets, el terra, escombrat, el rifle, greixat; la sopa bullia a la llar. Vaig advertir llavors que anava polidament afaitat, que portava tots els botons ben cosits, que havia apedaçat la roba amb la meticulositat que fa invisibles els pedaços. Va compartir la sopa amb mi i després, quan li vaig oferir la meva petaca de tabac, em va dir que no fumava. El seu gos, tan silenciós com l'amo, era amistós sense mostrar-se servil.
Tot d'una vam donar per descomptat que em quedava a passar la nit. El llogaret més proper es trobava a més de dia i mig de viatge i, d'altra banda, estava més que familiaritzat amb la naturalesa dels escassos vilarets d'aquelles contrades. Amb prou feines quatre o cinc, dispersos pels turons, al final de llargs camins de carro. Els habitaven carboners que vivien en la penúria. Les famílies, apinyades a causa d'un clima en escreix sever tant a l'estiu com a l'hivern, no es lliuraven dels incessants conflictes entre personalitats oposades.

L'ambició irracional assolia proporcions desmesurades a causa de la contínua ànsia per escapar. Els homes carretejaven les carretades de carbó fins a la ciutat per després tornar. El jou perenne d'aquell penós treball vencia els caràcters més ferms. Les dones avivaven els motius de greuge en tot hi havia rivalitat, en el preu del carbó com per un banc a l'església, en les virtuts oposades com en els vicis, així com en la perpètua lluita entre el vici i la virtut. I per sobre de tot estava el vent, també incessant, crispant els nervis. Es donaven epidèmies de suïcidis i freqüents casos de bogeria, habitualment homicida.

El pastor va anar a per un saquet i va abocar un munt de glans sobre la taula. Va començar a inspeccionar-les, una per una, amb un gran concentració, separant les bones de les dolentes. Jo fumava la meva pipa. Li vaig oferir ajuda. Em va respondre que era el seu treball. I, en efecte, en vista de la cura amb que es lliurava a la tasca, no vaig insistir. En això va consistir tota la nostra conversa. Després de separar una quantitat suficient de glans bones, les va comptar per desenes, al mateix temps que eliminava les més petites o les que presentaven alguna esquerda, doncs ara les examinava amb major deteniment. Quan va haver seleccionat cent glans perfectes, va posar fi a la labor i es va ficar al llit.

Aquell home irradiava pau. L'endemà li vaig preguntar si em podia quedar un dia més.

Li va semblar el més natural, o, per ser exactes, em va fer l'efecte que res podia desconcertar-ho. No és que tingués una necessitat imperiosa de descans, però havia despertat el meu interès i volia saber més sobre ell. Va obrir la cleda i es va portar el ramat a pasturar. Abans d'anar-se, va submergir en una galleda d'aigua el sac de glans acuradament comptades i seleccionades.

Vaig advertir que a manera de gaiato empunyava una vara de ferro gruixuda com un polze i de metre i mig de longitud. Caminant al meu aire, vaig seguir un camí paral·lel al seu. La pastura es trobava en una vall. Va deixar al gos a càrrec del reduït ramat i va pujar fins a on jo em trobava. Vaig témer que anés a renyar-me per la meva indiscreció, però no va ser ni molt menys així: ell anava en aquella direcció i em va convidar a acompanyar-lo si no tenia res millor a fer. Va grimpar fins a la cresta del vessant, un centenar de metres a munt.

Llavors va començar a clavar la vara de ferro a la terra, obrint forats en els quals plantava una gla; després emplenava el forat. Així plantava roures. Li vaig preguntar si aquella finca li pertanyia. Em va respondre que no. Sabia de qui era? No ho sabia.

Suposava que era de propietat comunal, o tal vegada pertanyés a persones que no li atorgaven major importància. No tenia el menor interès a descobrir de qui era. Va plantar les cent glans amb suma cura.

Després de l'esmorzar va reprendre les tasques de plantació. Suposo que em vaig mostrar persuasiu en el meu interrogatori, doncs vaig obtenir algunes respostes. Portava tres anys plantant en aquell desert. Havia plantat ja cent mil glans. De les cent mil, vint mil havien germinat. De les vint mil, comptava amb perdre la meitat a les mans dels rosegadors i dels impredictibles designis de la Providència. Així doncs, encara quedaven deu mil roures amb vida on abans res creixia. Va ser llavors quan vaig començar a preguntar-me quina edat tindria aquell home. Saltava a la vista que havia complert els cinquanta. Cinquanta-cinc, em va dir. Es deia Elzéard Bouffier. Una vegada havia posseït una granja a les terres baixes. Allí havia construït la seva vida. Va perdre al seu únic fill; després a la seva esposa. Va acabar retirant-se a aquells solitaris paratges, on es trobava molt a gust vivint sense presses amb les seves ovelles i el gos.

Al seu parer, aquella terra s'estava morint per l'absència d'arbres. Va agregar que, mancat d’una altra ocupació més urgent, havia decidit posar remei a aquell estat de coses.

Ja que en aquells temps, malgrat la meva joventut, portava una vida solitària, em constava que havia de tractar amb amabilitat als esperits solitaris. Però aquesta mateixa joventut m'empenyia a considerar el futur en relació amb mi mateix i amb una determinada cerca de la felicitat. Li vaig dir que en trenta anys els seus deu mil roures serien magnífics. Va respondre amb tota senzillesa que si Déu li concedia suficient vida, en trenta anys hauria plantat tants més que aquells deu mil serien com una gota d'aigua en l'oceà.

D'altra banda, estava estudiant la reproducció dels fajos i tenia un viver de plançons nascuts de fages al costat de la seva casa. Els plançons, protegits de les ovelles mitjançant una tanca de filferro, eren molt bonics. També tenia en ment plantar bedolls a les valls on, segons em va dir, hi havia una certa humitat a pocs metres sota la superfície del sòl.

L'endemà, ens separarem.

Un any després va esclatar la guerra de 1914, en la qual em vaig veure implicat durant cinc anys. Un soldat d'infanteria amb prou feines disposava de temps per reflexionar sobre els arbres.

Francament, aquell assumpte no m'havia impressionat; m’ho havia pres com un hobby, una col·lecció de segells, per després oblidar-ho.

Finalitzada la guerra, em vaig trobar en possessió d'una diminuta prima per desmobilització i un enorme desig de respirar aire pur durant algun temps. Sense més propòsit que aquest vaig enfilar una altra vegada la carretera cap a les terres ermes.

El paisatge no havia canviat. No obstant això, al lluny vaig albirar, més enllà del poble abandonat, una ombra de boirina grisenca que cobria els cims de les muntanyes com una catifa. El dia anterior havia començat a pensar de nou en el pastor plantador d'arbres. “Deu mil roures -vaig reflexionar-, ocupen molt espai.

Havia vist morir a massa homes al llarg d'aquells cinc anys com per donar per descomptat que l’Elzéard Bouffier estaria mort, més encara quan als vint anys es contempla els homes de cinquanta com a ancians a qui res els queda per fer excepte morir. Però no havia mort. En realitat, estava mes viu que mai. Havia canviat de treball.

Ara només tenia quatre ovelles i, a canvi, cent ruscs. S'havia desprès de les ovelles perquè constituïen una amenaça per als arbres joves. Doncs, tal com em va explicar (i vaig poder comprovar amb els meus propis ulls), la guerra no l’havia trastornat gens ni mica. Impertèrrit havia seguit plantat.

Els roures de 1910 comptaven llavors deu anys d'edat i ja eren més alts que nosaltres.

Un espectacle impressionant. Vaig quedar literalment sense parla i, com tampoc ell deia res, passàrem tot el dia caminant en silenci a través del seu bosc. En tres sectors, mesurava onze quilòmetres de longitud per tres quilòmetres en el més ample. En recordar que tot allò era fruit de les mans i l'ànima d'una única persona desproveïda de recursos tècnics, es comprenia que els homes podien ser tan efectius com Déu en àmbits diferents del de la destrucció.

Havia dut a terme el seu pla, i uns faigs que m'arribaven a l'espatlla i s'estenien fins a on aconseguia la vista ho confirmaven. Em va mostrar bells grups de bedolls plantats cinc anys enrere (és a dir, el 1915, mentre jo lluitava a Verdon). Disposats en quants barrancs havia suposat (i encertat) que la capa humida gairebé aflorava, eren delicats com a nenes però estaven molt bé arrelats.

Va ser com si la creació florís en una sort de reacció en cadena. A ell tant li feia; tenia la determinació de concloure la seva tasca amb tota senzillesa; però de retorn cap al poble vaig veure que l'aigua rajava en rierols que portaven secs des de temps immemorials.

Aquell era sens dubte el resultat més colpidor de la reacció en cadena que els meus ulls presenciaven. Alguna vegada, temps enrere, l'aigua havia corregut per aquells rierols secs. Part dels tristos esmentats vilarets abans van ser construïts en els emplaçaments d'antics assentaments romans, dels quals encara quedaven vestigis; i els arqueòlegs, en les seves exploracions, havien trobat hams on, al segle vint, es precisaven cisternes per garantir un minso proveïment d'aigua.

El vent, a més, escampava les llavors. Amb el ressorgir de l'aigua van reaparèixer els saücs , els torrents, els prats, els jardins i les flors en un al·legat a favor de la vida. Però aquesta transformació es va produir de forma tan gradual que es va integrar en l'entorn sense causar la menor sorpresa. Els caçadors, que pujaven als erms seguint la pista de les llebres i els senglars, van advertir, per descomptat, la sobtada aparició d’arbrissons, però la van atribuir a un caprici natural de la terra. Per aquest motiu ningú es va ficar amb la tasca de l’Elzéard Bouffier. D'haver estat descobert hauria suscitat oposició.

Però passava desapercebut. Qui, als pobles o a l'administració, podria somiar si més no en semblant perseverança i tan magnífica generositat?

Per fer-se una idea exacta de l'excepcional personatge cal no oblidar que treballava en solitud absoluta: tan absoluta que cap al final de la seva vida va perdre l'hàbit de parlar.

O tal vegada fore que no ho veia necessari.

El 1933 va rebre la visita d'un guarda forestal per notificar-li una resolució judicial que prohibia encendre foc a l'aire lliure amb vistes a protegir el creixement d'aquell bosc natural. Era la primera vegada, li va dir l'home amb tota ingenuïtat, que sentia parlar d'un bosc sorgit de motu propi. Aleshores en Bouffier es disposava a plantar faigs en un lloc a uns dotze quilòmetres de casa seva. Per estalviar-se tantes anades i vingudes (doncs ja havia complert els setanta-cinc), va decidir construir una cabana de pedra al costat de la plantació. A l'any següent la va aixecar.

El 1935 el Govern va enviar a tota una delegació a inspeccionar el “bosc natural”. Un alt càrrec del Servei Forestal, un diputat i diversos tecnòcrates. Va haver-hi molta xerrameca fútil. Es va decidir que alguna cosa calia fer i, per fortuna, res es va fer excepte l'única cosa que tenia sentit; el bosc va ser posat sota la protecció de l'Estat i es va prohibir la producció de carbó. Doncs resultava impossible no deixar-se captivar per la bellesa d'aquells arbres joves curulls de salut que van aconseguir encantar al mateix diputat.

Entre els funcionaris de la delegació es trobava un amic meu, a qui vaig desvetllar l'enigma. Un bon dia de la setmana següent vam anar plegats a visitar a l’Elzéard Bouffier. El trobàrem treballant amb afany, a uns deu quilòmetres del lloc on s'havia efectuat la inspecció.

Aquell guarda forestal no era amic meu perquè sí. Es regia per ferms principis. Sabia guardar un secret. Vaig lliurar els ous que portava com a present. Vam menjar junts i vam passar diverses hores en muda contemplació del paisatge.

Per on havíem anat, els vessants estaven coberts d'arbres d'entre sis i vuit metres d'altura. Vaig rememorar l'aspecte que oferia la regió en 1913; un erm. L'assossec, l'esforç constant, l'aire vigoritzant de la muntanya, la frugalitat i, per sobre de tot, la pau d'esperit havien dotat a aquell home d'una vitalitat impressionant. Era un atleta de Déu.
Em vaig preguntar quantes més llomes cobriria d’arbrat.
Abans de partir, el meu amic es va limitar a recomanar algunes espècies d'arbres especialment indicades per a les condicions del sòl. Tampoc va insistir en el tema. “Per la convincent raó -em diguè després-, que en Bouffier sap molt més que jo”. Una hora de camí més tard, després d'haver-li donat unes quantes voltes, va afegir: “Sap molt més que qualsevol. Ha descobert una forma meravellosa de ser feliç!”

Gràcies a aquest funcionari van quedar en lloc segur no només el bosc sinó també la felicitat de l'home. Va delegar la comesa en tres guardes forestals, a els qui va adoctrinar fins a tenir-los a prova de les ampolles de vi que els carboners els oferirien.

L'obra només es va veure seriosament en perill durant la guerra de 1939. Atès que els cotxes es propulsaven amb gasògens (generadors alimentats amb llenya), es va disparar la demanda de fusta. La tala es va iniciar en la roureda de 1910, però aquell lloc distava tant de qualsevol estació de tren que l'empresa resultava temerària des del punt de vista financer. Així que va ser abandonada. El pastor no es va assabentar de res. Es trobava a trenta quilòmetres del lloc, prosseguint la seva labor amb tota tranquil·litat, passant per alt la guerra del trenta-nou tal com havia fet amb la del catorze.

Vaig veure a l’Elzéard Bouffier per última vegada al juny de 1945. Tenia vuitanta-set anys. Vaig emprendre de nou la ruta de la terra erma; però ara, malgrat el caos que la guerra sembrà per tot el país, hi havia un autobús que cobria el trajecte entre la vall de Durance i la muntanya. Vaig atribuir el fet de no reconèixer els escenaris dels meus anteriors viatges a la relativa velocitat d'aquell mitjà de transport. Em va semblar, així mateix, que la carretera discorria per territoris nous. Però em va bastar el nom d'un poble per convèncer-me que em trobava, en efecte, en aquella comarca que havia estat tot ruïnes i desolació.

L'autobús em va deixar a Vergons. En 1913 aquell llogaret de deu o dotze cases tenia tres habitants. Eren criatures salvatges que s'odiaven unes a unes altres, que vivien caçant amb paranys, properes encara, tant física com moralment, a l'estat d'homes prehistòrics. Per tot arreu creixien les ortigues entre les restes de les cases abandonades.

Havien perdut tota esperança. No els restava més que esperar la mort, una situació que rarament predisposa a la virtut.

Tot havia canviat. Fins i tot l'aire. En lloc dels severs vents secs que solien atacar-me, bufava una brisa amable, carregada de fragàncies. De les muntanyes arribava un rumor com d'aigua: era el vent en el bosc. El més sorprenent de tot va ser sentir un so real d'aigua caient en un estany. Vaig comprovar que havien construït una font que rajava en abundància i (va ser el que més em va emocionar) que algú havia plantat un til·ler al costat d'ella, un til·ler que tindria uns quatre anys, ja en plena floració, com un símbol incontestable de la resurrecció.

D'altra banda, Vergons donava fe d'una obstinació l'envergadura de la qual exigia tenir esperança. Així doncs, l'esperança havia tornat. Es van retirar els enderrocs, es van abatre les parets derruïdes i es van restaurar cinc cases. Ara es contaven vint-i-vuit ànimes, quatre de les quals eren joves casats. Les cases noves, recentment arrebossades, estaven envoltades de jardins on creixien verdures i flors en ordenada confusió: carabasses i roses, porros i enfiladisses, apis i anemones. S'havia convertit en la classe de poble que convida a viure.

A partir d'allí vaig prosseguir a peu. La guerra recentment acabada encara no permetia que la vida florís en tota el seu esplendor, però Llatzer s'havia aixecat de la tomba. En les faldilles de la muntanya vaig albirar petits camps d'ordi i sègol; al fons de les valls estretes els prats reverdien.

Han bastat vuit anys des de llavors perquè tot el camp desbordi vitalitat i prosperitat.

Allà on al 1913 no vaig veure més que ruïnes, ara s'aixequen granges ben cuidades, polidament arrebossades, testimoniatge d'una vida còmoda i plaent. Els antics rierols, alimentats per la pluja i la neu que acumula el bosc, flueixen de nou. Les seves aigües s'han canalitzat. En totes les granges, als bosquets de arços, els safarejos desborden aigua clara sobre tapissos de menta. Els pobles s'han anat reconstruint poc a poc. Les gents de les planes, on la terra és costosa, s'han establert aquí, portant amb si joventut, acció i esperit aventurer. Al costat dels camins trobes homes i dones trempats i cordials, nois i jovenetes que saben riure i han recuperat l'afició pels berenars campestres.

Comptant als antics pobladors, irreconeixibles ara que viuen amb folgança, més de deu mil persones deuen la seva felicitat a l’Elzéard Bouffier.

Quan penso que un sol home, armat únicament dels seus recursos físics i morals, va ser capaç de fer sorgir d'un erm aquesta terra promesa, em convenço que, malgrat tot, el gènere humà és admirable. Però quan faig el còmput de la constant grandesa d'esperit i de la tenaç benevolència que sens dubte ha requerit aconseguir aquest resultat, m'embarga un immens respecte per aquest vell camperol illetrat que ha sabut completar una obra digna de Déu.

L’Elzéard Bouffier va morir tranquil·lament el 1947, a l'hospici de Banon.


EPÍLEG

Vaig reunir el valor suficient per trucar a la porta de Jean Giono a Manosque, Provença, a les onze del matí del 15 d'agost de 1970.

Warning: mysql_num_rows() expects parameter 1 to be resource, boolean given in /home/cuentocu/public_html/cuento.php on line 53

• No hay más cuentos de este artista.

Warning: mysql_fetch_array() expects parameter 1 to be resource, boolean given in /home/cuentocu/public_html/cuento.php on line 54

Warning: mysql_free_result() expects parameter 1 to be resource, boolean given in /home/cuentocu/public_html/cuento.php on line 56