CUENTO D'UNS VELLS ESTIUS DE JOVES FILLS DE CASA BONA (por Salvador Espriu i Castelló)

El papà havia comprat al Montseny, al vessant que mira a la banda de Girona, una finca per passar-hi els nostres estiueigs. Des d'ella vèiem, una mica lluny, una ampla plana i també, força més lluny, ben al nord, la llarga serralada dels Pirineus.

A la finca hi havia, en esglaonament, molts i diversos i bonics jardins, complementats per feixes i feixes de conreu, de regadiu i secà, que el guarda i alhora masover de la propietat treballava i se n'aprofitava per complet, sense haver de lliurar al senyor, perquè aquest ho havia liberalment establert així, ni tan sols una simbòlica mostra de les collites.

A la mamà li agradaven de debò les flors, sobretot les roses, i n'era molt entesa. El papà preferia els arbres i, amb molt bon sentit, amb un ordenat criteri, va fer plantar avets, pins i til·lers, abundoses variants de cupressàcies i fins vulgaríssims plàtans, no massa estimats per ell però que creixien de pressa i donaven de seguida ombra.

Mes enllà dels jardins, en la davallada cap a un rierol, s'alçava un petit bosc de vells castanyers. Potser no arribaven ni de bon tros a un centenar, però bastaven —aplegant-los als pollancres, no pas aristocràtics àlbers, que s'enlairaven i es vinclaven a frec de les contínues aigües glaçades del primíssim corrent— perquè nosaltres, amb els fills del guarda, uns quants amics que se'ns ajuntaven i una munió de gossos bordissers, i ens divertíssim a l'indret amb una pila de jocs que em pensaria que no inventàvem pas. Ara érem indis i caubois, ara lladres i serenos, ara ens acontentàvem simplement amb senzilles partides de cuit. No abastàvem nius, perquè veníem de closos hiverns de ciutat i, a més, perquè sovintejades, edulcorades, alliçonadores prèdiques de pedagogs moderns embridaven en aquest punt els nostres sanitosos instints cruels. Coneixedors de l'última paraula de la seva tan bàsica disciplina, els mestres —senyoretes fadrinardes i senyors abillats de llustre i caspa— mai no traïen, almenys a la nostra cara, les més estrictes normes del que anomenaven, amb una certa confusió ben explicable, a vegades «cultura», a estones «civilització». Respecte als gossos, aviat anaven per les seves. Quant als fills del guarda, eren xanguet, pura menudalla, i el masover i la seva dona s'afanyaven a pujar-los en un genèric temor reverencial dels amos —que en aquest cas concret balderejava—, en el de Déu —és clar— i en els principis mil·lenaris d'una eficacíssima sornegueria.

Corríem matí i tarda, doncs, d'un cantó a l'altre, amb un mínim de destorbs. En imaginar-nos que, per una temporada, l'estiuenca, no pas curta, havíem atès una aproximació de llibertat —i qui sap si aquest nostre somni al bany marià no era massa fals—, ens sentíem, amb algun retall, amb algunes familiars limitacions, immensament feliços. Si ens cansàvem de gambejar, ens dedicàvem a un rudimentari, reposat ping-pong o al croquet, una troballa anglesa semiesportiva de molt bon to que tal vegada ara ningú no coneix. Hi intervenien ferros clavats a terra —que figuraven arcs o ponts—, boles de fusta massisses i llargues maces sòlides, també de l'esmentat material. Els vençuts al llarg de l'entreteniment, que sempre solíem ser els mateixos, com que érem tan ben educats, perdíem amb freqüència l'oremus, ens enrabiàvem gairebé fins al roig viu, brandàvem les nostres maces i llançàvem boles al cap del guanyador de torn, que era de costum algun xicot una mica més hàbil que els derrotats, no un trampós, segons la nostra invariable acusació. Per pega, les boles no l'encertaven mai, però, tant perquè l'enemic les esquivava a temps com perquè la nostra punteria, de sedentaris presoners de principal a Lavínia, era dolenta. Tanmateix, si la qui s'esvalotava era una nena, educanda —i no hi havia excepcions— en algun dels més cars col·legis de mortificades, fines, eficients, xovinistes monges franceses, calia que el victoriós, per defugir el greu perill, anés, amatent, amb un compte superflorídic.

Quan plovia —i el cel no ens ho escatimava—, ens tancàvem a casa, quin remei!, i ens embrancàvem en baralles innocents de cartes, en innombrables combinacions de loteria o d'oca o en el mah-jong, en aquelles reculades dates furiosa moda i avui a l'últim cercle de l'infern de l'oblit, em penso. Així ens emparàvem contra el tedi i ens en defensàvem tan bé com podíem. La ràdio, si ja existia, era un rogall inintel·ligible. La gramola, una joguina per a l'ús exclusiu de vespes ties conques o d'altres persones de supòsit, i encara de les més tocades i posades, perquè els discs es ratllaven i trencaven que era un gust, és a dir, una tragèdia domèstica. La tele, ni tan sols un malson remot. Hi havia, però, en compensació, uns berenars copiosíssims —d'una manera especial a les tardes de temperi— i, més tard, no gaire, uns escandalosos sopars de penitencier. Ens enfitàvem, amb l'austeritat d'aquelles menges, tot sovint, i amb amor ens imposaven aleshores el càstig de l'oli de ricí —servit en una tassa amb tota la vora untada de mel— i la mandra d'uns quants dies de llit, no sense algun al·licient, alguna pispada dolçor de caramel d'anís o de menta, que no perjudicava gens, ja se sabia. I en la convalescència llegíem, en el nostre normatiu castellà, volums i més volums de Salgari i les col·leccions senceres de les aventures de Dick Turpin o de Buffalo Bill, que ens encantaven. En canvi, la mentidera lata de Julio Verne no era pas del nostre grat.

Però en aquelles altures i ara i sempre el nen i el noi volien, volen i voldran, per damunt de tot, acció i fantasia, en aliatge indestriable. I, per sort, la barreja produeix una pila d'entremaliadures. En gosaria contar unes quantes, no molt endiastrades i tal volta no avorrides, però se m'acaba el paper. I, d'altra banda, aquest és un llibre perquè el llegeixin els bons minyons, més o menys tendres, més o menys madurs.

Barcelona, març de 1982.

Warning: mysql_num_rows() expects parameter 1 to be resource, boolean given in /home/cuentocu/public_html/cuento.php on line 53

• No hay más cuentos de este artista.

Warning: mysql_fetch_array() expects parameter 1 to be resource, boolean given in /home/cuentocu/public_html/cuento.php on line 54

Warning: mysql_free_result() expects parameter 1 to be resource, boolean given in /home/cuentocu/public_html/cuento.php on line 56