CUENTO L'ONCLE MONDONGO (por Juan Pablo Sánchez Beltrán)

Aquest conte narra la vida de l'oncle Mondongo, i és tant dolenta i llega que es pot sentir però no es pot contar, espot llegir però no es pot escriure.

Si me h'atrevit a contar-la és per a que tots el nois i noies sàpien com acaben, sense fer falta grans maldats, els que mal comencen.

Quan naixqué l'oncle Mondongo, el dugueren a l'església per batejar-lo, perquè encara no tenia ni nom ni renom, i li varen posar Angel. Però d'haver sabut el rector el que faria de fadrí, li hauria afegit el cognom "caigut", Angel Caigut, o més planer Dimoni. Els pares deien que el seu Angel faria carrera, però la va fer i no precisament a la universitat.

A l'Angel, de menut, li agradava fer les coses mal, i no és que no sabés fer-les bé, sinó les malfeia perquè gaudia fent patir als seus pares i mestres. Si ells deien per aquí ell anava per allà, que deien fes-ho llavors ell ho deixava sense fer, i sinó hi havia que fer-ho ell s'afanyava en acabar-ho, resumint que quan era no el baratava a sí, i al inrivés. Allò posava nerviós al més tranquil i embogia al més
sensat, l'Angel era un plaga.

Amb el seu pas per l'escoleta aprengué malparaules que tothom coneix com: pipi, caca, cul i pet. Però va ser a l'escola on va completar el seu particular diccionari, que de mica en mica, se n'anava convertint en una enciclopèdia. També va prestar molta atenció en aprendre manualitats, es a dir expressar-se amb les mans com és xiular amb els dits, fer banyes, fer botifarra i altres signes, també s'entrenà en
rotar i fer pets amb el cul, llufes amb l'axil.la, ... Encara que la seva especialitat era fer esmussar a la mestra gratant la pissarra amb les ungles, i posar el cabell verd a sa mare arrossegant els peus per terra.

L'Angel cresqué i es va fer un bon noi, entrava i sortia de casa lliurement, i podia triar on anar a passar el temps lliure i amb qui. En aquesta època freqüentà els bars, els biliars, els camps de futbol, i altres llocs on estava a gust sentint paraules noves i dient les més escandaloses. Realment ningú sap si tot allò que arribà a saber no més el va aprendre de sentir-ho, o si prenia nota per a estudiar-ho a sa casa. Va aprendre paraules, frases i expressions, endivinalles, acudits verds, es a dir tot allò que no es correcte dir-ho a tota hora, i gaudia dient-los on més resó tenia, en el silenci del cine, a la porta de l'església, etc.

Al poble vivia un filòleg molt famós, estudiós de la parla popular, que organitzà amb el suport de l'ajuntament un concurs de paraules i frases dolentes. La idea semblava original doncs ningú en sabia d'un altre campionat com aquell.
Un fet com aquest atrauria al poble a molts forasters i curiosos, que farien despeses, també s'acostarien els periodistes que el donarien a conèixer amb les seves informacions. Es lliuraria un primer premi i un accesit, i amb el recull es faria un llibre a cura del filòleg. El jurat estaria compost per el batlle, el filòleg, i un antic carreter
que semblava que tenia molt que dir en aquest tema. Es faria una preselecció sentint als participants per espai de mig minut, els cinc millors passarien a la final on el jurat havia promès sentir-los dos minuts seguits, després el jurat deliberaria lliuraria els guardons. Tothom pagat, tothom content.

L'Angel anà al concurs tot segur de guanyar el primer premi, s'havia ensinistrat de valent al llarg de molts anys.I així va ser, per que encara que la final va estar molt renyida, l'Angel va oferir una lletania que va deixar als jutges bocabadats:
- "Quin noi no se sap si parla amb la boca o amb el cul" va dir el president del jurat, i el secretari afegí:
- "Si li donem el premi ara mateixa pot ser que s'aturi de dir bestieses", el vocal va cloure:
- "Quin femer de boca, dona fàstic".

El públic quedà tant torbat que varen demanar a l'ajuntament que es prohibiren per sempre més fer un altre concurs de renecs com aquell i diuen que el batlle, que va fer de president, encara té malsons i ois per la nit de les coses que va tindre que sentir.

El premi el va guanyar per unanimitat l'Angel, però també aquella nit es va guanyat, sense voler-lo, el seu renom: "L'oncle Mondongo".
I això no li va fer gens de gràcia.

I malgrat que amb el temps l'oncle Mondongo oblidà els renecs, al poble tothom se'n recordà del seu renom. I a la seva dona li deien la Mondonga i als seus nens els Mondonguets i encara avui al poble tota una família te per renom "els Mondongos".

I ja sabeu, que si no us agrada la fi no prengueu el camí.
(València, 1995)

Warning: mysql_num_rows() expects parameter 1 to be resource, boolean given in /home/cuentocu/public_html/cuento.php on line 53

• No hay más cuentos de este artista.

Warning: mysql_fetch_array() expects parameter 1 to be resource, boolean given in /home/cuentocu/public_html/cuento.php on line 54

Warning: mysql_free_result() expects parameter 1 to be resource, boolean given in /home/cuentocu/public_html/cuento.php on line 56