CUENTO EL ROSSINYOL (por Hans Christian Andersen )

A la Xina, com sabeu, l'emperador és un xinès, i tota la gent que el volta són també xinesos. Han passat molts d'anys d'ençà que la història que vaig a contar-vos s'esdevingué; pero això encara és una raó de més pes per a contar-la; altrament cauria en oblit. El palau de l'emperador era la més bella cosa del món: tot ell era fet de la porcellana més formosa, i de més preu, pero al mateix temps tan trencadissa que hom no podia tocar-la sinó amb el major esment. Hom podia veure en el jardí les flors més extraordinàries del món: les més belles tenien campanetes d'argent que els eren fermades, i que dringaven perpètuament; de manera que ningú no podia passar entre les flors sense mirar-les. Cada petit detall del jardí havia estat sospesadíssim, i el jardí era tan gran que el mateix jardiner no sabia on acabava. Si hom anava caminant i caminant, hom arribava a belles boscúries on hi havia arbres altívols i llacs pregons. Els boscos s'estenien fins la mar, que era pregona i blava; pregona abastament perquè els vaixells més grans poguessin navegar cap endins, sota les branques dels arbres.
Entre aquests arbres hi havia un rossinyol qui cantava tan delitosament que fins i tot el pobre pescador que tenia una pila d'altres coses a fer s'aturava a sentir-lo quan eixia de nit a parar les seves xarxes.
-O Cel! Quína cosa tan bella!- deia. Però en acabat li pertocava d'atendre a sos quefers i s'oblidava del rossinyol. A la nit següent en tornar-lo a sentir, exclamava de bell nou: -O Cel! Quína cosa tan bella!
A la capital de l'emperador hi arribaven viatgers de totes les contrades del món. Tot ho admiraven en gran manera, sobretot el palau i els jardins; però quan oïen el rossinyol deia tothom:
-Això és millor que tot!
En retornar a llurs terres en feien descripcions, i els que eren savis escrivien molts de llibres sobre la ciutat, el palau i el jardí; però ningú no deixava de banda el rossinyol: sempre el posaven per damunt de tot. Els viatgers que eren poetes escrigueren els més bells poemes, tots ells sobre el rossinyol que hi havia dins la boscúria vora la blava mar pregona. Aquests llibres rodaren per tot el món, i amb el temps n'arribaren alguns fins a l'emperador. Ell seia en la seva cadira d'or llegint i més llegint; i movia el cap, tot complagut d'haver esment de tan belles descripcions de la ciutat, el palau i el jardí.
-«Però el rossinyol és millor que tot»- va llegir. -Què és això?- digué l'emperador. -El rossinyol? Ves, no n'havia sentit parlar. Hi ha un ocell així en mon reialme, i, encara més, dins el meu jardí, i mai no n'he sentit parlar? Ara vegeu! Haver hagut de descobrir-ho en un llibre!
Aleshores cridà el seu cavaller de servei, el qual era de tan alta nissaga que, quan algú d'alguna categoria inferior gosava parlar-li o fer-li una pregunta, ell només responia que -P,- que vol dir no res absolutament.
-Diuen que aquí hi ha un ocell molt meravellós, rossinyol de nom- digué l'emperador. -Diuen que és millor que qualsevol altra cosa de tot el meu reialme! Ves, jo mai no n'havia sentit parlar.
-Mai no he sentit que se'n fes esment- digué el cavaller de servei.
-Mai no ha estat presentat a la Cort.
-Desitjo que comparegui aquí aquest vespre a cantar per a mi- digué l'emperador. -Tot el món sap les coses que em pertanyen, i jo no en sé res!
-Fins ara mai no havia sentit que se'n fes esment- digué el cavaller de servei. -El cercaré i el trobaré!
Però on calia trobar-lo? El cavaller de servei corregué escales amunt i escales avall, i per dins i per fora de totes les cambres i corredors. Ningú dels que topava havia mai sentit parlar del rossinyol: així és que el cavaller de servei tornà corrents cap a l'emperador. i digué que la cosa devia ésser una llegenda inventada pels que havien escrit els llibres.
-No ha pas de creure vostra Majestat imperial tot allò que sigui escrit. Els llibres tot sovint són pures invencions, fins i tot quan no pertanyen a la que en diem Nigromancia!.
-Però el llibre on jo ho he llegit m'ha estat enviat pel potentíssim emperador del Japó: així és que no pot contenir falsedat. Vull sentir aquest rossinyol: Insisteixo en que sigui aquí aquesta nit. Jo l'hi estenc la meva més graciosa protecció; i, si no ve cap aquí, tota la meva Cort serà petjada havent sopat!
-Tsing-pi!- digué el cavaller de servei. I tornà a córrer en fora, escales amunt i avall, per dins i per fora de totes les cambres i corredors. La meitat de la Cort corria amb ell, perquè ningú no tenia ganes que el petgessin. Hi hagué preguntes i més preguntes sobre aquell rossinyol que era conegut de tot el món de fora, però de ningú de la Cort. A la fi trobaren una pobra donzelleta a la cuina. Ella que digué:
-O Cel! El rossinyol? Força que el conec! Sí, verament sap que cosa és cantar. Cada nit se'm permet de recollir menjar de rebuig per dur-lo a la meva pobre mare malalta: ella viu allà baix, arran de la platja. En mon camí de retorn, quan estic cansada, reposo una estoneta al bosc, i aleshores sento el rossinyol. El seu cant em fa venir llàgrimes als ulls; em sembla talment que la meva mare em besés!
-Minyoneta cuinera- digué el cavaller de servei; -us procuraré una posició estable dins la cuina, i el permís de veure l'emperador com dina, si voleu portar-nos on és el rossinyol. Ordes s'han dades que ell comparegui a la Cort aquesta nit.
Aleshores se'n anaren tots plegats a fora, per adreçar-se al bosc on el rossinyol solia cantar. La meitat de la Cort hi va fer cap. Mentre hi estaven anant tan depressa com sabien, una vaca començà de bruelar.
-Oh!- digué un jove cortesà, -Aquí el tenim. Quín poder tan meravellós en un ésser tan petit! Verament, ja l'havia sentit abans.
-No, això són vaques que bruelen; encara estem d'allò més lluny de l'indret.
Aleshores les granotes començaren de fer el seu rac-rac a l'aiguamoll.
-I això diuen que és tan bonic?- féu el capellà xinès. -És ben semblant al dringar de les campanes de l'església.
-No, això són granotes!- digué la minyoneta de la cuina, -Però em penso que ara ja no trigarem a sentir-lo!
Aleshores el rossinyol començà de cantar.
-Vet-lo aquí!- digué la minyoneta. -Escolteu, escolteu! Aquí rau!- I assenyalà un ocellet cendrós, encimbellat a les branques.
-És possible?- digué el cavaller de servei. -Mai no hauria cregut que fos d'aquest posat. Que ordinari sembla! El veure gent de tan alta categoria, amb el surt, li deu haver fet perdre totes les colors.
-Rossinyolet!- digué la minyoneta de la cuina, aixecant la veu. -El nostre graciós emperador desitja que canteu per a ell.
-Amb el major gust!- digué el rossinyol, tot refilant de la manera més delitosa.
-Semblen talment campanetes de cristall- digué el cavaller de servei. -Mireu, la seva petita gola, si n'és, d'activa! És extraordinari que mai no l'haguem sentit fins ara! Estic segur que assolirà un gran èxit a la Cort!
-Cantaré de bell nou davant de l'emperador?- digué el rossinyol, que s'havia pensat que emperador era present.
-Mon preciós rossinyolet- digué el cavaller de servei: -tinc l'honor de comandar la vostra presència per a una festa de la Cort d'aquesta nit, on encisareu S. G. M. l'emperador amb les vostres cantúries corprenedores.
-El meu cant sona millor entre els arbres- digué el rossinyol.
Però anà amb ells de bon grat en sentir que l'emperador el desitjava.
El palau fou tot il·luminat per a aquella avinentesa. Les parets i els paviments, que tots eren de porcellana, resplendien de rebre la llum de milers de fanalets d'or. Les més belles flors, totes de mena trencadissa, agençaven els corredors. Hi havia qui-sap-les empentes d'ací d'allà, i un viu corrent d'aire; però justament això feia dringar les campanetes, i hom s'omplia les orelles del dringament, Al mig de la gran cambra de recepció on era assegut l'emperador, hi havien plantat un pal, i damunt ell havia de posar-se el rossinyol. Tota la Cort era aplegada, i a la minyoneta de la cuina se li havia permès d'estar darrera la porta, perquè ja tenia el títol efectiu de cuinera. Tothom portava els millors vestits; tothom girava els ulls envers l'ocellet gris que feia moure el cap a l'emperador. El rossinyol cantà delitosament, i a l'emperador li vingueren les llàgrimes als ulls i li rodaren galtes avall; i aleshores el rossinyol cantà més bellament que mai, i les seves notes commogueren tots els cors. L'emperador en fou encisat, i digué que el rossinyol tindria sa recompensa: la seva sabatilla d'or penjada al coll. Però el rossinyol declinà l'oferiment, tot agraint-lo, i digué que prou recompensat estava.
-He vist llàgrimes en els ulls de l'emperador: aquesta és la meva recompensa de més preu. Les llàgrimes d'un emperador són d'un poder meravellós! Déu sap que estic premiat abastament.- I de nou esclatà en dolça cantúria celestial.
-És la més delitosa coqueteria que mai hagi vist- deien les dames. I es posaren un poc d'aigua a la boca per assajar igual gorgoteig i fer-lo quan algú els parlés, creient-se així tan prodigioses com el rossinyol. Fins i tot els lacais i les cambreres declararen que estaven satisfets; i això és dir molt perquè són la gent més difícil de complaure. Sí, certament, el rossinyol havia fet sensació. Havia de romandre a la Cort, ara, i tenir la seva pròpia gàbia, així com llibertat per donar un tomb dues vegades al dia i una a la nit. Anaven sempre amb ell dotze lacais, cada un dels quals agafava una cinta que era lligada al volt de la seva cama. No hi havia gran gaubança en sortir d'aquesta manera.
Tota la ciutat parlava de l'ocell meravellós; i si, en trobar-se dues persones, l'una deia a l'altra: -Ros,- i l'altra responia a la una -Nyol,- en acabat sospiraven, havent-se entès perfectament. A onze fills de fabricants de formatges els fou donat el nom de rossinyol; però cap d'ells en va sortir amb veu.
Un dia vingué un gran paquet per a l'emperador: a la banda de fora hi era escrita la paraula «Rossinyol».
-Ara tindrem un altre llibre sobre aquest celebrat ocell- digué l'emperador.
Però no era pas un llibre: era una petita obra d'art dins una caixa, un rossinyol artificial, exactament igual al vivent, però atapeït, per damunt, de diamants, robins i safirs.
Quan se li havia donat corda, a l'ocell, podia cantar un dels cants de l'ocell de bo de bo, i remenava la cua, on parpellejaven l'argent i l'or. Una cinta era lligada al voltant del coll, i duia la següent inscripció: «El rossinyol de l'emperador del Japó és ben pobre, comparat al de l'emperador de la Xina».
Tothom digué: -Oh! Quína preciositat!- I la persona que havia portat l'ocell artificial rebé tot seguit el títol d'Imperial Portador de Rossinyols en Cap.
-Ara, que cantin plegats. Quín duo no serà!
I hagueren de cantar plegats. Però la cosa no anà prou bé, perquè el rossinyol de bo de bo cantà al seu estil, i l'artificial no pogué cantar sinó valsos.
-No hi ha mancament, en això- digué el mestre de música: -entona perfectament, i és correctíssim en tot.
Després hagué de cantar l'ocell artificial tot sol. Fou un èxit tan gran com el que havia tingut l'ocell de bo de bo, i a més era molt més joliu a l'esguard, parpellejava com braçalets i agulles de pit.
Cantà tres vegades la mateixa melodia, i no es cansava gota: la gent, de bon grat l'hauria tornat a sentir des del començament; però l'emperador digué que ara havia de tocar el torn al de bo de bo…
Però a on era? Ningú no havia reparat com ell fugia per la finestra oberta, retornant a les seves boscúries totes verdes.
Tots els cortesans el posaren com un drap brut, i digueren que era un ocell ingratíssim.
-Però tenim el millor ocell- digueren. I després l'artificial hagué de tornar a cantar, i aquesta fou la vegada trenta-quatrena que sentiren la mateixa melodia; però encara no la sabien del tot, perquè era tan difícil!
El mestre de música lloà tremendament l'ocell, i insistí que era molt millor que no pas el rossinyol de bo de bo, no solament considerant el seu exterior tot ple de diamants, sinó el dintre també.
-Perquè, veieu? dames i senyors, i l'emperador davant de tots… el rossinyol de bo de bo mai no sabeu què us farà sentir; però, pel que fa a l'artificial, tot està determinat a l'avançada: així és, i així ha de romandre, i no pot ésser altrament. Us podeu donar compte de les coses, podeu obrir-lo i mostrar la inventiva humana en ajustar els valsos, i veure còm funcionen, i còm una nota segueix l'altra!
-Aquest és exactament el meu parer- digueren tots. I el mestre de música aconseguí el permís de mostrar l'ocell al públic el pròxim diumenge. També ells havien de sentir-lo, digué l'emperador. Així és que el sentiren i tots se n'entusiasmaren, com si s'haguessin embriagat de te (que aquest és un costum completament xinès).
Després tots digueren: -Oh!- i estengueren llurs índexs enlaire i mogueren llurs caps.
Però el pobre pescador que havia sentit el rossinyol de bo de bo, digué:
-Sona molt bonic, i és molt semblant al de bo de bo; però hi manca alguna cosa, no sé quina.
El rossinyol de bo de bo fou bandejat del reialme.
L'ocell artificial tenia son estatge damunt un coixí de seda, vora del llit de l'emperador. Tots els presents d'or i pedres precioses que havia rebut eren al seu voltant. Son títol havia ascendit a ésser el de Cantaire Imperial en Cap de l'Alcova, en el primer lloc de la seva categoria, a mà esquerra; perquè l'emperador creia que la part més important era aquella on el cor tenia seient. I àdhuc un cor d'emperador és a mà esquerra.
El mestre de música escrigué vint-i-cinc volums sobre l'ocell artificial. El tractat era molt llarg, i escrit en els caràcters xinesos més difícils. Tothom digué que l'havia llegit i l'havia comprès; perquè altrament haurien passat per estúpids, i llurs cossos haurien estat petjats.
Així anaren les coses per un any sencer. L'emperador, la Cort i tots els altres xinesos sabien de cor qualsevol petit refilet de la cantúria de l'ocell artificial; però això feia que els plagués més encara, perquè tots podien unir-se al cant. Àdhuc els nois de carrer cantaven -«tzi-tzi-tzi»- i -«cluc, cluc, cluc»,- i l'emperador també ho cantava.
Però un vespre, quan l'ocell cantava d'allò millor i l'emperador era ajagut al llit escoltant-lo, quelcom s'enjegà dins l'ocell amb un -sssst.- Després una molla es trencà: totes les rodes feren -rrrr,- i parà la música.
L'emperador saltà del llit i envià a cercar sos propis metges; però de quín servei podien ésser? Després envià a cercar el rellotger, i, després d'una pila de parloteigs i d'esbrinaments, aconseguí que l'ocell funcionés de bell nou, si fa no fa; però digué que calia estalviar-lo tant com fos possible, perquè estava gastat en gran manera i no podia renovar-se la mecànica fins al punt d'estar segur de la melodia.
Fou un gran cop, aquest! Només un cop l'any gosaren fer cantar l'ocell, i amb prou feines; però aleshores el mestre de música feia un petit parlament, servint-se de totes les paraules més difícils. deia que era tan bo com sempre, i la seva dita tenia fe.
Cinc anys havien passat, i aleshores caigué un gran dol damunt la nació; perquè tots estimaven molt llur emperador, i estava malalt i li caldria morir, segons deien. Ja era escollit un emperador nou, i la gent demanà al cavaller de servei còm seguia llur emperador.
-P,- respongué ell, tot bellugant el cap.
L'emperador jeia pàl·lid i fred en son llit sumptuós. Els cortesans creien que era mort, i eixiren tots a presentar llurs respectes al nou emperador. Els lacais sortiren a fer un poc de xerrameca, i les cambreres donaren una gran reunió, on se serví cafè. Draperies eren esteses per totes les cambres i corredors per esmortir el so de les petjades: així és que hi havia quietud, molta de quietud. Però l'emperador encara no era mort. Jeia èrtic i esblaimat en el llit sumptuós, amb penjarolles de vellut i borles d'or feixugues. Hi havia una finestra oberta, al damunt seu, i la lluna escampava una faixa de llum damunt l'emperador i l'ocell artificial, que era al seu darrera.
El pobre emperador amb prou feines podia respirar: semblava tenir un pes amunt el pit. Obrí sos ulls, i aleshores veié que era la Mort, que damunt son pit era asseguda, portant la seva corona d'or. Amb una mà agitava l'espasa daurada de l'emperador, i amb l'altra la seva bandera imperial. A tot el voltant, entremig dels plecs de les penjarolles de vellut, sotjaven moltes cares tafaneres: algunes eren fastigoses; altres eren gentils i plaents. Eren les bones i les males accions de l'emperador, que ara el miraven de fit a fit, mentre la Mort l'esclafava.
-Us recordeu d'allò?- murmuraven l'una darrera l'altra. -Us recordeu d'això?- I li deien tantes de coses, que la suor relliscava per sa faç.
-Mai no havia vist semblant cosa- digué l'emperador. -Música, música! Soneu els grans timbals xinesos- cridà -perquè no pugui sentir això que elles em diuen!
Però elles continuaren i continuaren, i la Mort seia, tot movent el seu cap, igual que un xinès, a cada cosa que anava essent dita.
-Música, música!- xisclava l'emperador. -Vós, preciós ocellet daurat: canteu, canteu! Us he carregat de pedres precioses, i fins i tot he penjat la meva mateixa sabatilla daurada al voltant del vostre coll: canteu, us dic, canteu!
Però l'ocell romania tot callat, perquè no hi havia ningú que li donés corda: així és que, naturalment, no podia funcionar. La Mort seguia fixant les grans conques buides de sos ulls al seu damunt, i tot era callat, tan terriblement callat!
De cop i volta, vora la finestra, hi hagué un esclat de bellíssima cantúria: era el rossinyol vivent, plantat en una branca de fora. Havia sentit parlar de la fretura de l'emperador, i havia comparegut a donar-li reconfort i esperança. Mentre ell cantava, les cares del voltant esdevingueren esblaimades i més esblaimades, i la sang corregué amb nova vigoria per les venes de l'emperador i a través de sos peus i braços afeblits.
Fins i tot la Mort escoltava el cant i deia:
-Vés seguint, rossinyol, vés seguint!
-Prou, si em doneu l'espasa daurada tota resplendent; prou, si em doneu la bandera imperial; prou, si em doneu la corona de l'emperador.
I la Mort retornà cada un d'aquests tresors per un cant, i el rossinyol seguí cantant. Cantà coses del quiet cementiri, on les roses floreixen, on la flor del saüc embauma l'aire i on l'herba tendra és sempre de bell nou humitejada per les llàgrimes de qui plora. Aquest cant inspirà a la Mort l'enyorança del seu jardí, i, com una freda boira cendrosa, atravessà cap enfora, la finestra.
-Gràcies, gràcies!- digué l'emperador. -Ocellet celestial, bé us conec! Us havia bandejat de mon reialme; i vós, tanmateix, heu foragitat amb vostre encís les males visions que eren al voltant de mon llit tot fent la cantadissa, i heu llevat la Mort mateixa de mon cor! Còm podré mai donar-vos-en la paga?
-Ja m'heu recompensat- digué el rossinyol -Vaig fer-vos venir les llàgrimes als ulls la primera vegada que vaig cantar per a vos, i mai no ho oblidaré! Aquests són els joiells que alegren el cor d'un cantaire. Però dormiu, ara, i desperteu-vos renovellat i fort! Jo cantaré per a vós!
I aleshores cantà de bell nou, i l'emperador caigué en un dolç somni retornador. El sol resplendia finestra endins de la seva cambra quan ell es despertà renovellat i sa. Cap dels que l'assistien no havia encara retornat envers ell, perquè es creien que era mort; però el rossinyol encara era allí, tot cantant.
-Sempre més romandreu amb mi!- digué l'emperador. -Només cantareu que quan us plaurà, i jo de l'ocell artificial en faré mil bocins.
-Res d'això!- digué el rossinyol. -Ell ha fet tot el bé que ha pogut! Serveu-lo així com heu fet sempre. No puc pas bastir mon niu i viure dins aquest palau; però deixeu que vingui quan em plagui, i aleshores em posaré a la branca, de nit, i cantaré per a vos. Cantaré per alegrar-vos i també per fer-vos pensívol: Us diré cançons dels venturosos i també dels que pateixen. Us diré cançons del bé i del mal que se us mantenen amagats. El petit ocell cantaire vola lluny i per molts indrets: va envers el pobre pescador i envers la casa camperola; envers gent que està molt lluny de vós i la nostra Cort. Estimo més llur cor que no pas la vostra corona i, tanmateix, hi ha una flaire de santedat, al volt de la corona, també! -Vindré, i cantaré per a vos! -Però una cosa m'heu de prometre.
-Us ho prometo tot!- digué l'emperador, que romania en peu, amb les robes imperials que tot just s'havia acabat de posar, i tenia l'espasa d'or tota feixuga damunt son cor.
-Una cosa us demano! No digueu a ningú que teniu un ocellet que tot us ho diu: val més que ho feu així!
Després el rossinyol volà quí sap a on. Els que assistien el malalt tornaren per veure el posat de llur emperador difunt, i allí estigué ell en peu, tot dient-los:
-Bon dia!

• A Sombra Clásicos
• Abuelita Clásicos
• Algo Clásicos
• Ana Isabel Clásicos
• Baila, Baila, Muñequita! Clásicos
• Bajo el sauce Clásicos
• Buen Humor Clásicos
• Cada cosa en su sitio Clásicos
• Chácharas de Niños Clásicos
• Cinco en una vaina Clásicos
• Colás el Chico y Colás el Grande Astucia
• Dentro de mil años Clásicos
• Día de mudanza Clásicos
• Dos Pisones Clásicos
• El abecedario Clásicos
• El Abeto Clásicos
• El alforfón Aleccionadores
• El ángel Clásicos
• El Ave Fénix Mitológicos
• El bisabuelo Aleccionadores
• El caracol y el rosal Clásicos
• El Cerro de los Elfos Clásicos
• El chelín de plata Para Adultos
• El cofre volador Clásicos
• El Cometa Clásicos
• El compañero de viaje Infantiles
• El cuello de camisa Clásicos
• El Duende de la tienda Clásicos
• El duendecillo y la mujer Educativos
• El Elfo del Rosal Clásicos
• El Escarabajo Clásicos
• El Gallo de Corral y la Veleta Clásicos
• El Gollete de Botella Fantasía
• El Gorro de Dormir del Solterón Clásicos
• El Hada del Saúco Aleccionadores
• El Hijo del Portero Clásicos
• El Hombre de Nieve Clásicos
• El Jabalí de Bronce Clásicos
• El Jardín del Paraiso Clásicos
• El Jardinero y el Señor Clásicos
• El Libro Mudo Clásicos
• El Lino Clásicos
• El Molino de Viento Clásicos
• El Nido de Cisnes Clásicos
• El niño travieso Clásicos
• El Pacto de Amistad Aleccionadores
• El Papalló Infantiles
• El Patito Feo Clásicos
• El pequeño Tuk Clásicos
• El Pino Infantiles
• El Porquerizo Clásicos
• El Principe Malvado Clásicos
• El Ruiseñor Clásicos
• El Sapo Clásicos
• El Soldadet de Plom Infantiles
• El Soldadito de Plomo Aleccionadores
• El Tesoro Dorado Clásicos
• El Titiritero Clásicos
• El Tullido Clásicos
• El último día Clásicos
• El Último Sueño del Viejo Roble Clásicos
• El Viejo Farol Clásicos
• El Yesquero Clásicos
• En el Corral Clásicos
• En el Cuarto de los Niños Clásicos
• En el Mar Remoto Aleccionadores
• Érase una vez un Chelín de Plata Clásicos
• Guardado en el Corazón y no Olvidado Clásicos
• Historia de una Madre Clásicos
• Historias del Sol Clásicos
• Holger el Danés Clásicos
• L'Aneguet Lleig Infantiles
• La Aguja de Zurzir Clásicos
• La Campana Clásicos
• La Casa vieja Aleccionadores
• La Cerillera, La niña de los Fósforos Clásicos
• La Dríade Clásicos
• La Espinosa Senda del Honor Clásicos
• La Familia de Hühnergrete Clásicos
• La Familia Feliz Clásicos
• La Gota de Agua Clásicos
• La Gran Serpiente de Mar Clásicos
• La Hucha Clásicos
• La Llave de la Casa Clásicos
• La Margarita Aleccionadores
• La Mariposa Clásicos
• La Niña Judía Clásicos
• La Niña que Pisoteó el Pan Clásicos
• La Pareja de Enamorados,Trompo y Pelota Clásicos
• La Pastora y el Deshollinador Clásicos
• La petite fille aux allumettes Clásicos
• La Piedra Filosofal Clásicos
• La Princesa del guisante Clásicos
• La Pulga y el Profesor Clásicos
• La Reina de las Nieves Clásicos
• La rosa más bella del mundo Religiosos
• La Sirenita Clásicos
• La Sombra Clásicos
• La Suerte puede estar en un Palito Clásicos
• La Tetera Aleccionadores
• La Tía Clásicos
• La Vendedora de Fosofros Clásicos
• La Vieja Losa Sepulcral Clásicos
• La Ültima Perla Clásicos
• Las Aventuras del Cardo Clásicos
• Las Cigueñas Clásicos
• Las flores de la pequeña Ida Aleccionadores
• Las habichuelas mágicas Clásicos
• Las Velas Clásicos
• Le coq de poulailler et le coq de girouette Clásicos
• Le stoïque soldat de plomb Clásicos
• Lo Más Increíble Clásicos
• Lo que Contaba la Vieja Juana Clásicos
• Lo que hace el Padre bien hecho está Clásicos
• Lo que se puede Inventar Clásicos
• Los Campeones de Salto Clásicos
• Los chanclos de la suerte Clásicos
• Los cisnes salvajes Aleccionadores
• Los Corredores Clásicos
• Los Días de la Semana Clásicos
• Los Fuegos Fatuos Aleccionadores
• Los Trapos Viejos Clásicos
• Los Verdezuelos Clásicos
• Los vestidos nuevos del Emperador Infantiles
• Los Zapatos Rojos Clásicos
• No era Buena para Nada! Clásicos
• O cometa Clásicos
• O vello farol Clásicos
• Pedro, Perico y Pedrín Clásicos
• Pegaojos Clásicos
• Pluma y Tintero Clásicos
• Pregúntaselo a la Verdulera Clásicos
• Rompenieves Clásicos
• Sopa de Palillo de Morcilla Clásicos
• The Bell Clásicos
• The brave tin soldier Clásicos
• The Emperor's New Clothes Clásicos
• The Real Princess Clásicos
• The red shoes Aleccionadores
• The Swineherd Aleccionadores
• Tía Dolor de Muelas Clásicos
• Tiene que haber Diferencias Clásicos
• Un Tramo de la Sarta de Perlas Clásicos
• Una Historia de las Dunas Clásicos
• Una Hoja del Cielo Clásicos
• Una Rosa de la tumba de Homero Clásicos