Añadir esta página a favoritos
CUENTOS INFANTILES
CUENTO EL PAPALLó (por Hans Christian Andersen)
El Papalló cercava una promesa, i, naturalment, desitjava d'escollir-ne una de ben gentil entre les flors. Ell les examinava, tan quietament i discretament segudes damunt llurs tiges, com seu generalment una noia quan no està emparaulada; però n'hi havia tantes per triar, que la cosa era per trencar-s'hi el cap. Al Papalló no li plaia d'afrontar dificultats; així és que, en la seva perplexitat, volà cap a la Margarida. Sabia que ella podia dir l'averany, i que tot sovint ho feia; perquè els enamorats n'arrencaven fulla darrera fulla, i amb cada una d'elles hom feia una pregunta referent a la persona amada: -És veritable amor? -De tot cor? -Amor que defalleix? -Amor enfredorida? -Gens d'amor?- o altres preguntes semblants. Cadascú demana en son llenguatge; així, doncs, no estirà les fulles sinó que les besà totes, l'una darrera l'altra, amb l'esperança d'aconseguir una bona resposta.

-Dolça Margarida- digué -sóu la més sàvia comare de totes les flors i sabeu la manera de predir els esdeveniments. Digueu-me, em cal abastar aquesta o bé aquella? o quína abastaré? Quan ho sàpiga, volaré de dret envers la galant minyona, i començaré de fer-li postures.
Però Margarida poc li volia tornar resposta; l'havia cremat que ell li digués «comare». Ell preguntà una segona vegada, i una tercera, pero no pogué arrencar-li una paraula; de manera que defugí el mal de cap de demanar-li res més, i fugí enllà d'enllà, sense més aldarull, cap a son afer matrimonial.
Era al començament de la primavera, i hi havia un batalló d'Allasses blanques i Safrans. -Tenen un posat molt joliu- digué el Papalló; -són unes caretes enciseres, però em semblen massa jovenetes.- Ell, com molts de joves, preferia noies un poc madures. Així, doncs, volà cap a les Anèmones, però eren massa vergonyoses per a ell; les Violetes eren massa apassionades; les Tulipes eren massa amigues de l'ostentació; les Jonquilles eren massa plebees i les flors del tell eren massa petites i tenien una parentela que no s'acabava mai; les flors de pomera eren, en bona fe, tan boniques de mirar com les Roses, però avui hi eren i demà no hi eren, al grat del vent. No valdria la pena d'entrar al matrimoni per tan curta estona, creia ell. El Pèsol d'olor era la flor que li plaïa més; era rosada i blanca, pura i delicada, i pertanyia a aquella mena de noies notables que sempre van endegades, però poden fer-se útils a la cuina. Estava a punt de fer-li una declaració quan, en aquell precís moment, observà una tabella de pèsol que penjava ben a la vora d'ella, amb una flor seca al capdavall. -Quí és aquesta?- preguntà. -La meva germana- respongué el Pèsol d'olor. -Tanmateix? això vol dir que vós probablement arribareu a semblar-vos-li, ben aviat,- clamà el Papalló, empresa la volada.
Els Xuclamels penjaven damunt el clos; tenien posats de grans dames, però amb cares llargues i pell esgroguissada. No responien al seu gust. Però, quí responia al seu gust? Ah! demaneu-li a ell.
La Primavera va passar, va passar l'istiu, i la tardor anava passant també; les flors eren encara abillades de colors brillants, però ai! la fresca flaire de la jovenesa era esvaïda. La fragància l'atreia en gran manera, encara que ell ja no era jove, tampoc; i no se'n trobava gens entre les Dàlies i les Malves de jardí.
Així doncs, el Papalló es decantà a la Farigola boscana.
-Amb prou feines floreix, però és una flor, ça com lla, i tota fragància: cada fullola n'és plena. Em casaré amb ella.
Començà, doncs, de festejar-hi.
Però la farigola boscana estava èrtiga i callada, i al capdavall digué:
-Amistat, sí, però res més. Sóc vella, i vos sóu vell. Podem viure perfectament l'un per l'altre, però no pas casar-nos! No ens convertim en babaus, a nostra edat tardana!
Així és que el Papalló no va haver cap flor. Havia perdut massa temps en l'escorcoll, i aquella darrera no podia ésser. El Papalló esdevingué un vell conco, com diu la gent.
Vingueren les darreries de la tardor, i no hi havia altra cosa que plugetes menudes o aigua a gavadals; el vent bufava tot fredeluc damunt els vells sàlzers, fins que les fulles s'esgarrifaren i cruixiren les branques. No era pas cosa plaent de volar pel món amb vestit d'istiu; aquell és el temps, segons conten, que convé més l'amor casolà. Però el Papalló no volà més pel món. Havia anat a raure casualment dins una casa, on hi havia foc a l'estufa: sí, veritable calor d'istiu. Podia viure, però «viure no es prou», deia ell; «hom necessita claror de sol, llibertat i una floreta».
I volà contra els vidres de la finestra, i fou observat i admirat, i clavat amb una agulla en una caixa de curiositats. Allà no podien fer res per al seu tarannà.
-Ara estic plantat en una tija, com les flors- digué el Papalló. -No és pas cosa molt agradívola, tanmateix. Gairebé és com ésser casat, de tan subjecte que hom es troba.- I féu per manera de consolar-se amb aquesta reflexió.
-És un pobre conhort- exclamaren les plantes que hi havien als testos de la cambra.
-Però una planta en un test, és cosa ben difícil de creure- pensà el
Papalló; -estan massa ficades entre la gent humana.


OTROS CUENTOS DE Hans Christian Andersen
Cuentos Infantiles, audiocuentos, nanas, y otros en CuentoCuentos.net © 2009 Contacta con nostrosAviso Legal

eXTReMe Tracker

La mayoría del material de CuentoCuentos.net es proporcionado por nuestros usuarios, proveniente del grandísimo almacén que es la red. Si considera que alguno del material expuesto vulnera sus derechos y/o prerrogativas, le rogamos que nos lo comunique contactando con nosotros