CUENTO COLLINT BOLETS (por Juan Pablo Sánchez Beltrán)

La tardor havia arribat i això ho sabia tothom. Els nens perquè ja anaven a l'escola i els fadrins perquè parlaven amb enyorança de les vacances passades, el sol perquè es mostrava mandrós per sortir i s'apressava, cada dia més, en amagar-se'n.

Fins i tot, l'om de la plaça semblava que s'havia assabentat del començament de la tardor, doncs les seves fulles esdevenien, cada volta més grogues i el vent, que ja bufava molt a sovint, se les en duia.

Feia dies que uns ruixats havien descarregat les primeres gotes d'aigua de l'estació, al sol encara li restaven forces per temperar. D'aquesta coincidència s'adonà el Joan que era un home molt observador pensà:
- "És el moment de sortir al bosc per cercar bolets". Segons com venen les pluges i calfa el sol a la tardor, adés els bolets creixen per tots els indrets, adés no en surt cap.

Al Joan, de sempre, li havia agradat sortir al camp en lloc de restar tancat a casa. En tot temps disposava de raons per marxar a la natura, que si anar per espàrrecs, que si a tallar flors, que si a veure i a sentir als ocells, que si a menjar mores i arreplegar pinyons, i com no, a la tardor anar per esclata-sangs i rovellons. Quan el Joan era jove tingué un porquet per buscar tòfones i un ruc per portar la llenya quan anà a esboscassar, però amb el pas dels anys havia deixant aquestes feines que li resultaven massa pesades.

Aquell mateix dia, al capvespre, el Joan passà pel bar cooperativa, va contar els seus plans als amics, i tras dir bona nit a tothom, es retirà aviat doncs l'endemà calia matinar.

L'endemà dia següent s'aixecà abans que el sol, després desdejunà i preparà l'esmorzar per quan vingués el cuc, mormolant mentre arreplegava la cuina: "Ni per fred deixar la manta ni per fart l'esmorzar".

I se n'anà al bosc, amb la motxilla a l'esquena on duia l'entrepà i la bota de vi, amb la navalla a la butxaca per tallar els bolets perquè ja se sap que: "Si al tall surt sang, esclata-sang i si surt rovellet, rovellonet", amb el bastó a la ma dreta per ajudar a les seves cames i per escorcollar entre les fulles seques, i amb la cistella de vímet al braç esquerre per dur els bolets, doncs: "Si amb cove dus els rovellons, a pleret en sembres a muntons".

Malgrat que no es creuà amb ningú pels carrers del poble ni pel camí del bosc, com als pobles les tanques tenen ulls, tothom sabia que el Joan se n'havia anat a per bolets. Els homes quan acabaren el treball s'ajuntaren al bar, segurs de que abans de tornar cap a casa el Joan passaria per allí per contar, fil per randa, com li havia anat el matí, doncs era el Joan un vell xerraire, bromista i faceciós.

I tenien raó, el rellotge de l'ajuntament tocà la una quan obrint-se la porta de la cooperativa entrà el Joan cridant un fort: "Bon dia tinguin tots" i creuant pel mig de les taules s'acostà al taulell deixant la cistella plena, que sobresortia a sobre. Tots els parroquians quedaren bocabadats al veure el que havia arreplegat i s'apropaven per pegar-li una ullada. Feia una estona ningú haguera fet una travessa a favor del Joan i la majoria no li augurava ni tan sols un pebràs, i ara tothom li felicitava per els prop de dos quilos
amb els que havia tornat. El Joan no li donava al fet més importància i demanà al cambrer que li fera a la planxa uns quants i que li mesurava mentrestant un got de vi del bo.
El Joan encetà les seves explicacions:
- "Anit, jo vaig dir que avui trobaria rovellons i els he trobat ..." - "On els has trobat?" ...
- "on té que ser a la carretera de Prades ...",
- "Però si ahir jo mateixa cerquí i no hi havia cap" va dir el
Miquel descobrint el seu secret,
- "però ahir era divendres i
avui és dissabte, que tu no saps que ..." no li deixaven
parlar al Joan,
- "Ara ens tens que ensenyar a nosaltres de rovellons i
esclata-sangs, com si els rovellons saberen en quin dia viuen" retrucà el Miquel. El cambrer arribà amb la safata dels rovellons fets a la planxa deixant en l'aire un fraire que la gent empassava saliva,
- "¡Eh! ¡Tasteu-los¡" digué el Joan, força generós, mentre seguí intentant narrar els fets
- "Jo he dut uns pocs, no passarà dels dos quilos, però ni havia
caixes senceres ...", i el Miquel que era molt, però que molt ambiciós se li varen encendre els ulls de cobdícia pensant en el negoci que faria si els arreplegava tots i els venia, per això preguntà:
- "Però, n'has deixat?"
- "i tant que si ..." i quant el Miquel ja se n'anava corrent a per ells el Joan que coneixia als coixos asseguts el cridà:
- "No corris tant que l'home de la furgoneta que els venia ja s'ha tornat cap al seu poble" i tots al sentir-ho varen cargolar-se de riure per l'acudit del Joan, mentre ell mateixa, tip de riure agafava al Miquel del braç i li deia:
- "Miquel, no t'amoïnes, que a tu et convidi també".
(València, 1995)

• L'Avi Manel Aleccionadores
• L'Oncle Mondongo Educativos
• La moto d'en Pau Astucia