Dos amics anaven junts per un camí quan veieren sortir un ós enorme que llançava terribles rugits.
-Socors! Auxili! - van cridar

El més prim dels dos no va trigar a trobar refugi entre les branques d'un arbre, però el seu amic, massa gras, no va poder fer el mateix.

- Dóna'm la mà i puja'm! - va suplicar - Corre! afanya't!

- No puc! - va replicar el més prim mentre pujava cada cop més amunt - Si ajudo a algú tan gras com tu corro el risc de caure .. i no vull que l'ós em devori!

La temible fera guanyava terreny poc a poc. De la seva boca en sortien rugits temibles, i cada vegada s'anaven apropant més a l'homenet gras. Però de sobte, es va deixar caure a terra.

"He sentit a dir que un ós mai ataca a un cadàver" - es va dir per a ell el viatger - "Em faré el mort".

Immòbil, es va fer el mort, mentre l'ós l'anava ensumant. Després l'animal se'n va anar, realment convençut que l'home estava mort.

Quan l'ós se n'havia anat, l'altre viatger va baixar de l'arbre i li va dir al seu amic:

- Has tingut molta sort! Te n'has escapat pels pèls! Em pregunto per què se n'haurà anat l'ós. Fins i tot m'ha semblat que et xiuxiuejava alguna cosa a l'orella! - va dir - Que t'ha dit?

- L'ós m'ha recomanat que no torni a viatjar, d'ara endavant, amb algú que només pensa en sí mateix i que no ofereix ajuda quan la teva vida està en perill. És en els moments difícils quan es reconeix als veritables amics.

I amb aquestes paraules, l'home va seguir el seu camí sol.

Aquell que només pensa en sí mateix, perd els seus amics