LA CORT, A BARCELONA, DELS COMTES-REIS D'ARAGÓ
Rodamón;
Senyors, jo no vinc d'enlloc ni vaig a cap banda. Només rondo d'un costat a l'altre del nostre país, en l'espai i en el temps. En barrejo els camins, perquè s'entrecreuen i se'm confonen, i els qui no som savis ignorem què ha estat i què és aquest nostre país, on comença i on acaba. L'hem embastardit, però és. L'hem malmenat, però existeix. Ens angunieja molt de pensar si continuarà o no vivint i, si de cas, de quina manera. Amb la música i amb la paraula, en un to planer, potser aconseguirem resseguir-ne alguns indrets i alguns moments, davant vostre.

Primera cançó del rodamón

Partirem de Barcelona,
centre, guia, cap, casal
d'aquesta petita terra
de noms i títols estranys.
Els seus senyors n'eren comtes,
temps després reis d'Aragó.
A ciutat, quan hi paraven,
aplegaven una cort,
amb albardans, dignataris,
barons, dames, trobadors,
escrivans, regalats clergues,
canilles, poltres, falcons.
En salvàvem el Tinell,
despullat, harmoniós,
i d'altres daurades pedres,
queixalejades pel sol.
Però l'evocada vila,
empara del meu enyor,
és avui traüt, desfici,
un enorme ventre fosc,
tot esvorancat per obres
manades sense destorb,
perquè lleis i normes ballen
al dring de grogues raons.
Amb tristesa la defujo,
de pressa n'alcem el vol.

* Dins "D'una Vella i Encerclada Terra" (1976)