Venturós qui guarneix en son cor
—molsa i grèvol— la pau d’un pessebre
i esbatana la humida palpebra
cor endins a la llum que no mor.

Qui s’agença un Nadal per conhort
amb l’encís delicat de l’orfebre,
un Nadal que esvaint la tenebra
fa més pura l’estrella que és nord.

Venturós qui gronxola l’Infant
i oblidant-se del món un instant,
i de viure, a la Vida s’atansa.

Venturós qui el misteri reviu
cada jorn amb plaer renadiu
en un íntim esclat retrobant-se.