L'OS NICOLAU
Ara tocarem un timbal més afinat, si us plau. Que difícil!

Per placetes i carrers
fan ballar l'ós Nicolau,
orb i semiparalític.

—Parunyó, mou el pinré
bustaró, després el can.
Panipen, queleraló!

Les puces se l'han cruspit
gairebé de viu en viu.
Ell, però, quiti de pena.

Perquè recorda camins,
llunyans rostres, nits de calma,
resignat, serè filòsof.

És tan vell que aconseguí
veure barques i mestrances,
estudis d'antics pilots.

Època d'ametlles toves
segons fórmules papals.
Or i blanc de tarongers.

I madame de Pantostière,
vinguda de Vallgorguina
a parlar polit francès.

I l'altiva sor Ephrem,
que penjà de sobte els hàbits,
ja ningú no sap per què.

—Prou, et dic. L'ós ballador
amb les urpes arreplega
els vailets que no són bons.

Se'ls emporta lluny de casa,
a la fosca del seu cau,
d'on no tornaries mai.

Menja nens amb safanòria.
Es beu la sang a galet,
glo, glo, glo, fera soturna.

No hi ha mel, ni gel, ni cel.
Xurriaques i tambor,
pols i vent de cantonada.

Els dits toquen amb compàs.
Comença de nou la dansa,
que miren ulls divertits.

—No queris el trajatoi.
Si et repasso pajories,
busmucaràs pasmuló.

Roda, roda, maleït,
fins que caiguis sense forces.
Aleshores, a dormir.

Ha ballat l'ós Nicolau
on jo vull que se m'enterri:
a Sinera, prop del mar.

* Dins el llibre "Les Cançons d´Ariadna" (1949)