Ben al fons d'una vella
cuina, molt ennegrida
per greix de fum i sutge
—vestigis de fogueres—,
mans decebudes llesquen
de secs records paraules
subtils i les atansen
fins a aquests ulls.

Algú destriaria
els mots de la difícil
claror perduda? Sento
com caminen estesos
sols de l'hivern per l'ample
desempar de les vinyes.
A poc a poc tramunten
la set, el vent.

Ara, quan la basarda
de l'alta nit encengui
a mar petites vides
de fanals, llums efímers
rera lents solcs de barques,
desarem als calaixos
del pensament, intacta,
l'esguardada bellesa
que uns versos no podrien
mai despullar.

* Dins el llibre "Per a la Bona Gent" (1984)